Estiu amb gust de síndria.

Et recordo amb tast d’estiu: amb el gust de la sal a la pell, amb l’olor de platja i de crema bronzejadora; amb ulls de sol. Temps d’estiu, de finestres obertes i sales en penombra, de migdiades que ens arrosseguen un i altre cop als nostres cossos. Temps d’estiu: temps de síndria vermella, fresca, dolça, humida; temps d’un desig vermell, fresc, dolç, humit. Estiu: tardes de xafogor i esclafit de tempestes; jocs de platja i de llit; nits allargassades, de converses i passejades, plenes de projectes, estrelles, esperances i prometences. De racons descoberts, d’escletxes badades, de noms a la sorra. Temps de viatges i volts en cotxe, de riures, i d’amics i nens entremaliats. Assedegats d’amor i desig, ens recordo. I mentre esperes, i recordes i vols estiu, molt més estiu ( i potser penses en estius nous amb altres gust de síndria) ; i mentre, espero, i vull estiu, molt més estiu, recordo:

"Aleshores, quan jèiem
Abraçats davant la finestra
Oberta al pendís d'oliveres (dues
Llavors nues dins un fruit que l'estiu
Ha badat violent, i que s'omple
D'aire) no teniem records. Erem
El record que tenim ara. Erem
Aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
Per la submisa fe de després."